Com a pare, podria escriure experiències molt més amargues i decebedores que les que he pogut descriure com a docent que escriu. Però no començaré a desgranar disbarats i deliris observats directament en aules d’escoles, com diccionaris de Pompeu Fabra mig destruïts que falcaven una finestra, o presentacions de mestres plenes de faltes, o silenci administratiu inquietant que revelava una saturació general que ha portat l’ensenyament al col·lapse actual, a l’escola antiescolar que no ensenya. No té cap sentit rebaixar-se a les crítiques concretes i microscòpiques que no aporten una visió integral del problema. Intentaré mirar una mica més amunt i intentar explorar quines són les línies ideològiques hegemòniques que ens puguin explicar com hem arribat fins a l’estat d’humiliació permanent actual.
Allà on el pedagogisme oficial viu una edat d’or en els mitjans de comunicació més servils, jo hi veig aquella “Societat de l’Espectacle” descrita per Guy Debord al seu llibre fonamental que tenia, precisament, aquest títol. Un llibre de l’any 1967, que descrivia com a les societats occidentals s’estava imposant un model determinat de govern basat en l’aparença i la gesticulació, un perpetuum mobile de mítings, reunions, comissions, celebracions, inauguracions (avui potenciat per les xarxes i el subperiodisme servil) d’una gran eficàcia superficial, presentades com a absència d’ideologia, però orientades a l’ocultament de pràctiques polítiques extractives i autoritàries.
Aquests governs que eviten reformar estructures econòmiques, que s’autocelebren fins a la nàusea, responent reactivament a la por a la pluralitat amb gestos i tics de fa setanta anys, són els que s’han entossudit a transformar les nostres escoles en granges de dades comercialitzables, són els que han convertit la gestió d’un centre educatiu en una inquisició autoritària. La nostra escola actual entrena en tècniques d’obediència laboral i impedeix l’adquisició dels conceptes fonamentals que exigeix qualsevol tipus de compromís emancipador. Cal fer molts murals de Gandhi, però no conèixer el Gandhi real, i ni molt menys tenir la cultura i el tremp d’un Gandhi, no ens espantem.
Les tècniques que fan servir les fundacions i corporacions paraeducatives catalanes són les típiques estratègies del món empresarial per a desactivar conflictes laborals: el somriurisme, el paternalisme googlelià, la infantilització d’infants i adults, la idiotització de la comunicació pública, el populisme tecnocràtic, fins el punt que a Catalunya hem acabat confonent les campanyes de Responsabilitat Corporativa d’una colla de bancs i d’empreses amb la pedagogia. Tanmateix, la pedagogia no és marketing ni conductisme psicològic potenciat pels objectius del capitalisme libidinal: la pedagogia hauria de ser molt menys que això, no un immens moviment de reforma de les conductes públiques, sinó una art auxiliar destinada a la generació de didàctiques al servei de l’ensenyament. De fet, la pedagogia hauria de servir l’objectiu contrari: la desactivació crítica i racional del marketing, allà on les polítiques s’han convertit, precisament, en només marketing. Dit planerament, el pedagogisme és un intrusisme de dimensions gegantines, una pedagogia ideològica invasiva d’abast integral, gairebé totalitari, posat al servei del manteniment de la dictadura financera i el monopoli de les multinacionals Big Tech.
La seva principal diferència respecte el feixisme és que no s’imposa mitjançant la violència, sino estimulant les zones de plaer, erotitzant, fomentant les borratxeres de dopamina, la seducció i la ciberpersuasió. La tecnocràcia actual s’assembla molt més al marketing intern de les empreses que a les desfilades d’escamots armats; però no ens enganyem: el resultat d’aquest sistema no és la “felicitat” pregonada per les propagandes escolars, sino l’estat d’indefensió, malestar i angoixa que s’apoderen de la persona humana quan li arrenquen tots els seus possibles referents col·lectius: cultures populars, expressions de pensament, espais de convivència i d’intercanvi no burocratitzat ni mercantilitzat.
Confondre una reforma educativa amb un projecte polític autoritari és el greu error en què ha caigut la nostra societat. Les famílies catalanes no són, en general, idiotes; com tampoc no ho són els docents que no s’han deixat atrapar en una subtil xarxa clientelar que trafica amb petits privilegis: no som menors d’edat mentals, no som “víctimes” ni subpersones “administrades”; no admetem tuteles ni pròtesis socials, i molt menys les que volen implantar sobre la vida i les possibilitats dels nostres fills. Ens hem compromès per a una educació rigorosa, racionalista, cultural i tècnica: volem el marketing i la pol·lució confusionista de les elits econòmiques fora de les nostres aules públiques. Exigim que els nostres fills siguin tractats com a futurs ciutadans de ple dret, i no masses administrades de segona categoria, al servei de la producció de dades. Les rucades que llegim cada dia als mitjans no ens indiquen que calgui una tecnificació immediata de les didàctiques contemporànies: el que ens indica és que els nostres fills estan sent utilitzats per a un projecte de submissió social propi d’indrets provincians, o semicolonials, propi de perifèries d’imperis on la mà d’obra ha de ser barata i d’escassa qualificació.
Fa poc vaig gaudir d’una xerrada molt interessant en un seminari de la UOC de la historiadora Catharina Hofmann (Universitat Halle-Wittenberg). La doctora Hofmann és especialista en Laureano López Rodó i el “desarrollismo” franquista. Pels qui no estiguin avesats a aquesta figura interesantíssima, podríem resumir la trajectòria de López Rodó de la següent manera: procedent del falangisme més agressiu, el de 1936, López Rodó va importar aproximadament entre 1940 i 1970 els estils de governança econòmica dels Estats Units, que coneixia de primera mà (poca gent ho sap, però el marc competencial avui vigent a Catalunya procedeix directament d’aquests EUA postmacartians), els Plans de Desenvolupament econòmic francesos impulsats per l’autoritarisme gaullista, i les tesis d’un pensador que havia estat intensament nazi: Ernst Forthoff. Amb tota aquesta amalgama profundament antiliberal, López Rodó va aconseguir dues coses fonamentals: rentar la cara al règim presentant-lo com un factor de progrés material i modernització i, en segon lloc, va fundar a Espanya el capitalisme de consum.
Per què explico tot això? Perquè nosaltres, que no som idiotes, sabem mirar una mica més enllà del que s’amaga darrere de les consignes del capitalisme de consum, no caiem en el parany de creure que el “Desarrollismo” actual tecnocràtic sigui realment “progressista”, perquè resulta que les seves arrels són molt més antigues i molt més fosques del que podríem pensar, i de fet són filles de les polítiques neoliberals desplegades per aquells gabinets tecnòcrates opusdeistes profundament integrats en el franquisme de segona etapa.
Per què ho dic? Quan Hofmann va explicar a la sala quins eren els objectius de l’ideòleg López Rodó, gairebé faig un salt a la cadira: què intentaven aquells reformistes autoritaris? Incorporar a una vida materialment millor les classes obreres (els perdedors de la guerra) injectant objectes de consum que els allunyessin de vel·leïtats sindicals i/o revolucionàries. En realitat els feia una por visceral la democràcia, el lliurepensament, la creativitat pública: odiaven la pluralitat d’opinió, el pensament crític i la tradició il·lustrada, tant com les odien avui les nostres institucions absolutament desvirtuades i desorientades. Les coses que anem veient en l’administració catalana contemporània no tenen res de republicà, no tenen res d’igualitarisme democràtic: són “desarrollismo” del més caspós i perillós.
Per a López Rodó i els seus subordinats, tot el que no era elit era població administrada. A Catalunya es fa servir el concepte “inclusió” per a aquest objectiu concret d’incorporació sense integració. La persona “inclosa” té dret a una sèrie de serveis a cost zero, però no al control de la seva pròpia vida. Té dret a un simulacre virtual d’educació i a un altre simulacre virtual de sanitat, però no té drets polítics efectius si no és alfabetitzada plenament i si no coneix formes avançades d’expressió i de pensament. No es un ciutadà, sino un “incorporat” burocràticament passiu, que cal desmobilitzar i desactivar abans no comenci a pensar amb autonomia.
Estem aquí, i no en una primavera pedagògica. Actualment hi ha gairebé un miler d’instituts catalans instal·lats en barracots, i el naufragi educatiu ha esclatat i ja és massa evident, indissimulable. El naufragi ha estat provocat per a privatitzar el coneixement a casa nostra, i capitalitzar els drets polítics. L’enèsima maniobra en un sentit aparent, declaratiu i “ciberdesarrollista” només causaria una major irritació social. Estem davant d’un seguit de reformes autoritàries d’un enorme poder de seducció, però que redueix el nostres alumnat (i ens intenta, de pas, reduir a nosaltres mateixos) a població administrada, “feliç” de viure entre maquinetes entretingudes, sense vigilar on va a parar el diner públic que prové de tots. Però nosaltres no caurem en aquests paranys, no som gossets de Pavlov. No ens han convençut, ho han portat tot de la pitjor manera: matussera, provinciana i berlanguiana. Exigim el pastís sencer, l’accés a les governances, el dret a ser elit cultural i no només subpersones victimitzades, medicalitzades i sobrediagnosticades. No volem una escola tova amb plantilles líquides i plantejaments de plastilina (les soft skills que necessiten els empleats autosuggestionats i degudament obedients): exigim una escola pública forta, amb plantilles i currículums sòlids, volem un llenguatge materialista i factual, no els casposos tripijocs distractors propis de la societat de l’espectacle i les falses deconstruccions posades al servei de la desregulació laboral més brutal.
Exigim una escola pública forta per a una democràcia informada, i per tant rebutgem aquesta tecnocràcia vella i arnada amb armes retrotecnològiques per a la plebs, rebutgem ser tutelats i vigilats des de corporacions i fundacions extractives, no volem inclusions excloents a cost zero ni més adoctrinaments morals destinats a acceptar i celebrar la submissió humana, la barbàrie posthumanista. I naturalment, exigim que als nostres fills se’ls proporcionin les eines culturals i tècniques necessàries per a poder analitzar el món, les relacions de poder i els horitzons d’emancipació.
Article escrit per Andreu Navarra
Andreu Navarra és un escriptor i historiador català.
