Estan passant coses en l’educació?

Si servidor de vostès ha après alguna cosa en aquestes tres dècades llargues que porta d’experiència professional és que la política educativa sol ser el fruit d’una disputa permanent entre interessos divergents, i les decisions es prenen més en funció d’interessos particulars que públics. En altres paraules, i això cada vegada es veu més clar, que els lobbies (o grups de pressió) són els que determinen decisions transcendents pel que fa a l’organització, continguts, metodologies del sistema. El què qui com quan on i perquè es fixa a partir de la correlació de forces dels actors socials, polítics, i sobretot econòmics. Allò de “l’infant-al-centre-de-l’educació” sol ser literatura de fulletó per fer demagògia política o seduir votants.

Efectivament, servidor de vostès no és innocent, i com a persona vinculada a un sindicat, també forma part d’aquest joc en defensa d’uns interessos, que per cert, són en clau de comunitat educativa. Tanmateix, en aquest país, els sindicats docents pràcticament no poden competir en aquesta disputa. No disposen de prou diners per injectar-los en campanyes electorals, ni controlen mitjans de comunicació de masses, ni poden fornir de gadgets electrònics les escoles, ni cap divinitat protectora que impliqui relacions diplomàtiques privilegiades, ni empreses de serveis amb capacitat d’entrar troianament en el sistema, ni comprar voluntats. Tots aquests són els mecanismes que atorguen força i poder als diversos actors per determinar les polítiques educatives locals. Les globals, encara solen ser més discretes, com ara senyors que es reuneixen a Davos per determinar les línies econòmiques dels propers anys, organitzacions híbrides, com ara l’OCDE que organitzen les proves PISA i venen “recomanacions” als governs amb un cert posat de Vito Corleone, o unes institucions europees que ja fa dècades va decidir sistemes educatius adaptats a l’especialització econòmica que pertoca a cada regió: coneixements i tecnologia a la Mittel Europa industrial; competències molt bàsiques i voluntat de guarderia per a una Mediterrània amb una economia de serveis d’escàs valor afegit. En qualsevol cas, és el poder real que colonitza el poder polític qui impulsa  reformes en contradicció amb l’interès general. Un interès general al qual a la comunitat educativa no li resulta gaire difícil consensuar: una educació pública el màxim de qualitativa i que pugui satisfer tant expectatives professionals, com vitals, com oportunitats d’ascens social i cultural. Una eina d’igualació social al servei de la democràcia. Exactament al contrari del que ha succeït en les darreres dècades.

Com ja s’ha dit en aquests darrers mesos, l’informe PISA, aquesta avaluació periòdica dissenyada per l’OCDE amb més voluntat d’”orientar” les polítiques educatives globals que d’avaluar els sistemes, ha sacsejat les societats europees. Catalunya, amb certa singularitat i responsabilitats en aquesta davallada sobtada, no està sola en aquesta mena de divan educatiu on molts europeus ens hi hauríem d’estirar. Les males notícies abasten bona part dels països occidentals. Hi ha, tanmateix, certes conclusions compartides per la majoria d’analistes.

Així, malgrat que les proves són competencials (i per potenciar l’ensenyament competencial), els països que n’han sortit més ben parats són aquells que precisament practiquen metodologies més convencionals, amb continguts, llibres de text, exàmens i altres elements que a bona part dels lectors, per sobre de quaranta anys, els resultaran familiars. Ara bé, no sembla el mètode el més determinant d’aquest “èxit” (probablement relatiu). Parlem de països asiàtics, una regió en què s’estan expandint les classes mitjanes, cosa que vol dir que l’esforç i la disciplina, raporten beneficis tangibles. No és un sistema que voldríem aquí, que pressiona excessivament els alumnes, i en certa mesura pot arribar a ser competitiu, dur i despietat. Tanmateix, resulta curiós com un sistema abandonat aquí fa quaranta anys manté elevats nivells d’una eficàcia que hem tendit a menysprear. Un contraexemple més interessant és Noruega, que a principis de la dècada passada va iniciar el camí competencial i que, vistos els primers indicis i resultats (imagino que gràcies a una classe política pragmàtica i a unes autoritats educatives intel·ligents) van rectificar i es van mantenir en una metodologia variable, malgrat que guiada per aquests principis d’eficàcia. La contrapart han estat Suècia i Finlàndia, abans exemplars, i que amb les noves metodologies, fonamentades en la desorientació de l’alumne i a generar una confusió sobre el seu paper i el dels docents, s’han enfonsat en la mediocritat. Especialment Finlàndia, que ha davallat perquè s’ha entestat a imitar-nos en les seves dèries innovatives. Se’n parla poc, tanmateix, un cas interessant és Islàndia, que ha caigut molt per sota de Catalunya (433 en lectura respecte al 462). Els analistes consideren que la degradació de la llengua islandesa, cada vegada menys freqüent en l’àmbit públic, desplaçada per l’anglès, sembla tenir un paper important, i que ens resulta familiar. Una llengua degradada i abandonada per mitjans públics i les autoritats educatives, representa una avaria crítica del sistema.

Cada família dissortada ho és cadascuna a la seva manera, que ens etziba Tolstoi a la primera frase d’Anna Karerina. Efectivament, a Catalunya li ha afectat negativament ser un bon alumne de l’OCDE i creure’s bona part de les seves indicacions, així com també fer massa cas d’aquests “grups d’interès” –i els gurus associats– que malden per colonitzar l’escola a seva imatge i semblança. Ser un bon alumne dels organismes econòmics internacionals sol traduir-se en fracàs, a permetre experiments perversos.

La virtut d’aquest gerro d’aigua freda caigut el 5 de desembre passat en forma de PISA, és que almenys s’ha encetat un debat viu que alguns voldrien tancar tirant responsabilitats als sospitosos docents habituals. França, per la seva banda, amb una crisi endèmica, sembla prendre mesures a la desesperada sense tenir en compte que han deixat degradar tant el seu sistema que ja no troben ningú que vulgui fer de mestre, després que molts considerin la seva experiència a les banlieux, com una mena de Vietnam. I aquí el tema de les desercions professionals va en alça.

El cert és que es constata una davallada general dels rendiments educatius. I aquest, sobretot, és un mal occidental. Una davallada que contrasta amb una extensió de l’escolarització, i fins i tot, una teòrica millora de qualificacions.

Els darrers dies circulava per les xarxes una interessant gràfica, precisament de Suècia, on pujaven les qualificacions mitjanes dels estudiants suecs, mentre que paral·lelament, els resultats PISA experimentaven una davallada imparable. En altres termes, que s’estava avaluant (i graduant) l’alumnat per damunt d’una realitat més sòrdida. Això és semblant a imprimir diners per acabar amb la pobresa, és a dir, una devaluació que al final, afecta negativament tothom. Això també vol dir que, si hi ha una promoció universal (com d’altra banda s’experimenta aquí, on les qualificacions tendeixen a inflar-se i la mediocritat, a camuflar-se) implica una devaluació total dels estudis, que al seu torn significa la destrucció total del sistema com a ascensor social. Els títols (de secundària, de formació professional, universitaris) tenen cada vegada menys valor. A l’hora d’ocupar una professió o ocupació socialment prestigiosa o econòmicament avantatjosa no té tant a veure amb l’esforç i el talent, com la procedència social. No importa tant “què” has estudiat sinó “on” has estudiat. No importa què has fet sinó d’on véns. En altres termes, tot esberlant la meritocràcia retornem a un món estamental, cosa coincident amb una mena de creixent feudalisme en què la posició social, bàsicament s’hereta com el patrimoni.

Hi ha un altre factor que crida l’atenció, i que comença a posar nerviosos a aquests responsables educatius que s’han deixat seduir (i corrompre) per aquests interessos globals. El 2020 un informe del Pentàgon alertava d’una preocupant caiguda de les aptituds necessàries per ser reclutat per a l’exèrcit entre joves de 17 a 24 anys, fins al punt que el 77% no eren aptes per al servei militar. O estaven massa grassos, o massa drogats, o massa tatuats, o amb problemes mentals, o amb escàs nivell intel·lectual, o emocionalment massa fràgils. Això, per descomptat, no és culpa del sistema educatiu, sinó probablement perquè els joves no tenen massa clar què se’ls demana ni exigeix. En qualsevol cas, les agències governamentals comencen a ser conscients que adaptar els sistemes educatius a la precarietat econòmica promoguda des del sistema acaba generant una perillosa situació de vulnerabilitat i feblesa, traducció de certa decadència social promoguda per mig segle de neoliberalisme. I potser això és el que estaria explicant alguns indicis de rectificació, o si més no, de qüestionament de les polítiques (que tants beneficis han donat a uns pocs) que s’han practicat improvisadament a les escoles.

Aquest estiu, a tall d’exemple, s’ha passat del discurs tecnooptimista a la generalització de la prohibició dels mòbils als centres educatius. Aquest ha constituït un interessant fenomen de pocs mesos en què l’opinió pública s’ha girat com un mitjó. A Catalunya i a Europa. Intervencions com les que ha fet la inspecció en una escola de Sabadell (on les “metodologies innovadores” es combinaven amb cert despotisme i traduït en una caiguda a pes dels nivells educatius) podria fer pensar que caldria replantejar moltes de les coses que semblaven una veritat revelada. Diversos estudis, publicacions, assajos comencen a desmantellar intel·lectualment bona part de les teòriques metodologies miraculoses, el darrer dels quals,  Aprendizaje Basado en Proyectos, un aprendizaje basura para el proletariado dels professors espanyols Olga García i Vicente Galindo deixa en evidència allò que venia denunciant la recerca acadèmica des de fa més d’un segle: que s’està abusant una metodologia de gran ineficàcia, resultats mediocres, que implica agreujar les diferències socials i que només s’explica des de l’assumpció de conceptes neoliberals materialitzades des d’indocumentades modes pedagògiques.

En qualsevol cas, en aquests darrers mesos estem assistint a la punxada de tres bombolles educatives: la bombolla digital (la prohibició dels mòbils és la constatació que els gadgets comporten més problemes que avantatges), la bombolla pedagògica (un qüestionament cada vegada més gran entre les famílies i el professorat) i potser també, la bombolla de la nova gestió pública, és a dir, aquesta burocratització – fiscalització de la tasca dels docents, fonamentada en l’absolutisme de les direccions, el control absolut de mestres i professors, i que s’està traduint en una deserció professional creixent, generant un problema greu. Si volem recuperar-los, caldrà donar-los independència.

Està canviant alguna cosa? Potser hi ha algun indici, encara que, com deia al principi, les polítiques educatives són una disputa permanent. I, per descomptat, qui més ha empès vers l’abisme l’escola, continua finançant campanyes, comprant voluntats, mantenint el control dels principals mitjans, i per tant, amb el desig perenne d’anar apostant per l’escola com a espai d’enginyeria social disposada a aprofundir més desigualtats, propiciant que els més vulnerables aprenguin menys i proposant experiments que ens han dut allà on mai no hauríem d’haver arribat.